El passat divendres
14 de Novembre de 2014, ens va venir Susanna Barranco, actriu, escriptora i
directora catalana, a la facultat ha presentar-nos el seu documental: El
silenci del Jonc.
Aquest documental
té com a protagonistes a una sèrie de persones amb alguna discapacitat, entre
les quals trobem al seu fill, en Jonc, un nen de 4 anys que té dificultats en l’aprenentatge.
Veure aquest
documental em va fer reflexionar sobre com, avui en dia encara no som ni la
meitat d’inclusius del que diem ser. Encara ens creiem que som superiors
aquestes persones sense adonant-se que d’elles podem aprendre una barbaritat de
coses. Que persones amb alguna discapacitat ens poden ensenyar altres valors
que nosaltres, que ens creiem tan perfectes estem molt lluny de tenir-los.
Una frase que va
sortir en el documental i que em va agradar molt va ser un músic que va sortir
va dir “al costat d’un discapacitat ens adonem lo discapacitats que som
nosaltres”. Crec que és una frase molt encertada perquè podem aprendre moltes
coses i aprendre a donar valor a petites coses que com sempre les tenim no ens
adonem de lo valuoses que poden arribar a ser.
Encara que avui en
dia no siguem inclusius al cent per cent, crec que les escoles, les quals són
inclusives, és a dir, que dins de les aules ordinàries conviuen infants
ordinaris amb infants que presenten alguna discapacitat, són el primer pas per
a una societat molt més inclusiva, ja que els infants que avui en dia treballen
i conviuen diàriament amb infants amb discapacitats en el futur seran molt més
respectuosos amb aquestes persones i ho tindran interioritzat i normalitzat la
diversitat de persones que hi pot haver en una societat. Perquè ne definitiva
tots som diferents, tinguem o no una discapacitat.
Us recomano passar
per alguna filmoteca i poder agafar el documental i mirar-lo.
